Repsol YPF

Es tracta d’una construcció àmplia situada prop del mar que compta amb uns quants dipòsits al seu voltant. Com més prop es trobi de la costa, l’esforç energètic que haurà de fer per a bombar l’aigua serà menor. Per això és tan important la cerca d’una localització apropiada. Aquesta tecnologia, encara que discutida des d’alguns àmbits, constitueix un mitjà per a aconseguir recursos hídrics de qualitat en zones afectades per l’escassetat d’aigua.

Osmosi inversa

El 1965 es va posar en marxa a Lanzarote (Canàries) la primera dessaladora espanyola. Aleshores va aplicar una tecnologia basada en l’evaporació, que ja quasi no s’utilitza, ja que pocs anys després va ser desplaçada per mètodes basats en l’osmosi inversa. Avui Espanya és un dels països del món amb un nombre més gran de dessaladores i les seves empreses constructores, líders mundials en aquesta tecnologia.

L’osmosi és un procés natural pel qual els vegetals absorbeixen sals del sòl. L’osmosi inversa consisteix justament en el contrari, a dessalar o eliminar la sal, en aquest cas de l’aigua. L’avanç tecnològic ha aconseguit abaratir la construcció d’aquest tipus d’instal•lacions, que estan pensades per funcionar durant més o menys una dècada.

Parts de la instal•lació

Tota dessaladora disposa de pous de captació, habitualment al costat del mar o d’un llac salobre. A través d’ells una bomba succiona l’aigua, que serà sotmesa a diversos filtratges per separar la sorra i altres impureses. Una vegada emmagatzemada en un col•lector, el líquid element se sotmet a desinfecció mitjançant un tractament químic. Aquest procés elimina, en poc més d’un minut, qualsevol contaminació orgànica i inorgànica. 

És aquest el moment de separar l’aigua de la sal. Això s’aconsegueix gràcies a una forta pressió que exigeix un elevat consum energètic, necessari per a impulsar el fluid a través d’unes membranes semipermeables, una espècie de microfiltres. Per millorar en eficiència energètica, les plantes dessaladores solen instal•lar sistemes de cogeneració juntament amb la mateixa instal•lació.

Aproximadament, de cada 100 litres d’aigua s’obtenen 45 d’aigua dolça si la captació es fa en el mar. El percentatge augmenta sensiblement si l’aigua prové de fonts subterrànies o rius. A més, de l’aigua marina es treuen uns 3 quilograms de sal per cada 100 litres d’aigua. Finalment, l’aigua, una vegada dessalada, entra en un sistema de remineralització -mitjançant una dosificació d’hidròxid càlcic- i és desinfectada de nou.

El temps que dura el recorregut varia d’acord amb les distàncies de captació i del lloc d’emmagatzemament. Es pot dir que des que l’aigua és captada en el pou fins que és entregada en el dipòsit transcorren, més o menys, 60 minuts. Les dessaladores poden operar de manera continuada durant les 24 hores.

Els abocaments salins, que inclouen també alguns productes químics, es converteixen en residus contaminants si acaben en el sòl o en el mar prop de la costa, ja que poden causar danys sobre els ecosistemes. Per això, aquest cabal es torna al mar, però es porta mitjançant conductes fins a un punt allunyat de la costa. Els detractors de les dessaladores subratllen l’impacte mediambiental que suposa aquest procés d’obtenció d’aigua dolça, perquè eliminar les salmorres suposa una clara agressió a la biodiversitat marina. 

L’aigua dessalada va arribar a rebre l’apel•latiu d’"electricitat embotellada" a causa de l’excessiu cost energètic que inicialment suposava el dessalatge. No obstant això, la despesa energètica per metre cúbic dessalat ha disminuït molt. De fet, per pal•liar l’alt consum d’energia d’aquestes instal•lacions, es comença a aplicar una tecnologia capaç de crear energia a partir de la mateixa salmorra: un dispositiu anomenat PE (pressure exchanger-intercanviador de pressió) transfereix energia directament dels residus salins al flux d’alimentació. 

Artícles relacionats

- Estalvia aigua i lluita contra la desertificació

- Educar per la sostenibilitat