Repsol YPF

Tan senzilla com carismàtica, la cadira es manté, des de fa dos segles, com la peça reina del disseny. És un valor en si mateix que concentra la història del disseny i que revela també la història de la humanitat. 

Aquestes afirmacions apareixen en el capítol "La historia de la silla", inclòs en el llibre "Chairs, 50 años de diseño y una historia que contar", promogut per l'empresa espanyola de fabricació de seients Andreu World i editat recentment per RBA. 

Les primeres cadires conegudes, que es conserven en El Louvre, mostraven detalls decoratius de l'època, però no eren còmodes. El confort no arribaria fins al segle XV, amb la butaca Savonarola, el primer seient de fusta, format per branques corbades i entrecreuades que tenien per respatller un simple travesser en què estava esculpit l'escut d'armes del propietari. La Savonarola es va mantenir com a excepció en un univers de seients rígids i incòmodes durant quasi dos segles. 

Del XVII destaquen la cadira frailera, espanyola, de línies austeres i sòbries, la barroca, i la cadira Lluís XVI, les dos entapissades, amb respatllers reverències i amb infinitat de motius ornamentals. 

En el segle XVIII desapareixen els recolzabraços i entren els respatllers ovalats que conviuen amb les floritures, els calats i els elements d'inspiració musical. Referents d'aquest període són la cadira Medalló (França), la veneciana, la georgiana i el model Sheraton, ambdues procedents d'Anglaterra. 

El segle XIX va suposar una revolució respecte a tot l'anterior. La cadira artesanal es va convertir en un objecte industrial i de disseny, a què podia accedir tot tipus de públic. La firma austríaca Thonet va començar a produir cadires en sèrie i va crear així un nou sistema empresarial, que seria imitat posteriorment per altres fabricants. 

En aquest període destaquen els models Shaker, engronsadores i trones infantils realitzades per la comunitat Shaker del Mount Levanon (Nova York) i els prototips de respatller alt creats pel matrimoni format per Margaret McDonald i Charles Rennie Mackintosh. 

Dissenys mítics
El segle XX, considerat com la centúria de la cadira, va atorgar a aquests mobles caràcter de símbol o icona. Peces llegendàries pel seu format, disseny o per l'ús de materials innovadors en la fabricació, conformen els grans clàssics que han inspirat propostes posteriors i que han sigut copiats fins a la sacietat. 

De la dècada dels anys vint destaquen les cadires Barcelona i MR10, de Mier Van der Rohe; Wassily i Cesca, de Marcel Breuer; i els models signats pel trio Li Corbusier, Pierre Jeanneret i Charlotte Perriand. La cadira Cesca es considera el primer seient fabricat amb tubs metàl·lics. 

Els anys trenta obliguen a mirar els països nòrdics, principalment les escoles danesa i finlandesa, en les creacions de les quals era més rellevant la funcionalitat que l'adorn. El finlandès Alvar Aalto va descobrir les possibilitats de la fusta corbada, que atorgava ductilitat i flexibilitat a l'objecte. Els danesos Hans Wegner i Arne Jakobsen van signar dos prototips emblemàtics, la Round Chair i el model 3107, respectivament. Ambdós són exemples clars de lleugeresa i comoditat, i han sigut copiats per la indústria en múltiples ocasions. 

A mitjan segle XX s'albira la revolució que portarà el plàstic en el disseny de seients. Sens dubte, el model més representatiu d'aquesta tendència és la cadira Panton, de Verner Panton, la primera modelada per injecció a partir d'un sol material i una sola peça. Aquesta cadira, convertida en icona pop, no ha perdut un àpex de modernitat i carisma, ja que és lleugera, ergonòmica, barata i vàlida per a interior i exterior. 

Les dècades posteriors suposen l'explosió de la cultura pop i l'exploració exhaustiva del plàstic, material que ha donat lloc a infinites variants sofisticades i complexes des del punt de vista tecnològic. L'estètica pop va portar seients inflables i emmotllables pel pes del cos de l'usuari, com la butaca Blow, de Urbino, De Pas i Lomazzi, i el Sacco, de Gatti, Paolini i Teodoro. 

El segle passat es tanca amb una revisió de la postmodernitat, amb l'experimentació de nous materials i amb la popularització del reciclatge. Tres conceptes que perduren en l'actualitat acompanyats d'altres, com la irrupció dels colors intensos i les transparències, l'entrada de formats trencadors i molt innovadors i l'aposta pel seient escultura.