Repsol YPF

A més d’embellir les estances per la seva qualitat, el seu valor i la seva capacitat d’adaptació a qualsevol estil decoratiu, les antiguitats entren de ple en l’àmbit financer en considerar-se una inversió rendible en l’actualitat. A Espanya són ja deu milions de persones les que es consideren col·leccionistes d’art i antiguitats, segons les dades de l’organització de Feriarte, una de les exhibicions nacionals més importants, la trentena edició de la qual es va celebrar a finals de l’any passat a Madrid. 

Daniel Cardani, president del comitè organitzador del certamen, va confirmar el progrés d’aquest sector i va subratllar que “el nou client ja sap el que vol, quins són els artistes destacats, les seves millors èpoques i fins i tot els seus preus, i en alguns casos ja va per davant nostre”. 

El dinamisme d’aquest mercat s’aprecia en les pujades de les xifres de negoci, que enguany s’estima en un 30%; en l’alta revaloració dels productes, que es manté en un 10% anual, i en l’arribada de compradors i aficionats cada vegada més joves, una cosa que està succeint a Espanya i que sorprèn gratament els experts.

Del 21 al 29 d’abril, se celebrarà a Madrid (Ifema), la dissetena edició de Almoneda, un gran basar en què estaran presents 230 brocanters i galeries, amb més de 30.000 peces a la venda, amb un mínim de 50 anys d’antiguitat. Fonts de l’organització confirmen que hi haurà un elevat percentatge de mobiliari, complements decoratius i obres d’art, peces dels anys 60 i 70, roba de llar, bijuteria variada, bosses de mà i gorres vintage, llums, rellotges i joies isabelines, entre altres objectes.

Testimonis del passat
Segons l’opinió d’alguns antiquaris, en aquest àmbit no hi ha modes i el vertader aficionat sap bé el que cerca i sap que la principal premissa és que el producte tingui qualitat. Això és el que diferencia una peça selecta d’una mediocre.
 
A vegades els decoradors tornen el protagonisme a èpoques oblidades i rebaixen la rellevància d’altres períodes històrics, però aquests són comportaments cíclics del mercat, propis de la societat del benestar. Partint d’aquesta idea, es pot afirmar que en aquests moments, el segle XX entra amb força i tots els seus moviments artístics comparteixen lloc amb els d’èpoques anteriors, sense arribar a desplaçar-los. L’Art Déco, que reuneix estils diferenciats en virtut del país d’origen, és potser el gran exponent quant a mobiliari. 

L’actual eclecticisme en decoració, que permet la convivència de distints estils en una mateixa estança, valida la teoria que un objecte d’antiquari pot crear un potent efecte de contrast en un saló minimalista, rústic o replet de mobles moderns. Caldrà aplicar bon gust i encert a l’hora d’ubicar-lo, però segurament serà l’element que més impacti per la seva elegància i el seu valor històric. 

Les més cercades 
A partir del gòtic es comencen a diferenciar estils i èpoques en el mobiliari, encara que hi ha objectes de civilitzacions precedents, com l’egípcia, la grega, la romana, la bizantina…, que també són importants, però més difícils de trobar.
 
El gòtic (S. XIII-XVI) aporta mobles geomètrics que solen incorporar calats i policromies. En el renaixement (S. XVI-XVIII) els treballs es vinculen a l’arquitectura, sobretot a Itàlia, i s’empra sovint la fusta de noguer. D’aquesta època és el plateresc espanyol, un estil religiós que s’observa en els bargueños, les butaques fraresques i les taules de lira. 

El barroc (S. XVI-XVIII) suposa el triomf de les línies corbes sobre les rectes perquè aporten major dinamisme i expressivitat. Amb el neoclassicisme (finals del S. XVIII-principis del S. XX) es torna al classicisme i a les línies rectes. A aquest període corresponen els estils Lluís XVI, Revolucionari, Directori, Imperi, Romàntic i rococó, a França; el Georgià a Anglaterra, i el Bidermaier a Alemanya. En el segle XX, l’Art Déco s’imposa com el més representatiu. 

Per tipus de mobles, els més sol·licitats són les cadires, butaques i chaise longe; les taules d’escriptori i de joc; les consoles, els armaris, els portes grans, els rebostos, els bancs, els paravents i els baguls. 

Les joies espanyoles, angleses, franceses i asiàtiques de distintes èpoques i estils són molt demandades, igual que els rellotges francesos de l’època Lluís XVI i del Primer Imperi. Les estores espanyoles dels segles XVI i XVII, els tapissos flamencs del XVII i per descomptat les clàssiques estores perses són del gust dels col·leccionistes, que també mostren predilecció pels globus terraqüis anglesos i francesos dels segles XVIII i XIX, entre altres peces.