Repsol YPF

Els grans impulsors de l’aprenentatge virtual a Espanya han sigut les grans empreses, que van trobar en aquesta modalitat la via ideal per a formar els seus treballadors salvant les barreres geogràfiques i els horaris. Moltes companyies ofereixen ja més del 30% dels seus programes formatius en línia. Les universitats també van assimilar ràpidament la formació per Internet i la majoria compten amb la seva pròpia plataforma d’aprenentatge virtual. 

Actualment, els programes que més èxit tenen són els màsters, postgraus o programes d’especialització, així com les carreres universitàries. Però cal saber seleccionar. L’oferta és molt àmplia i els experts recomanen cercar aquelles matèries que millor s’ajustin a les necessitats de l’estudiant.

A l’hora de triar, cal tenir en compte diversos aspectes. En primer lloc, la claredat de la informació de la pàgina web que oferta el curs i la qualitat del material educatiu. Així mateix, cal observar el llistat de professors i la forma de contactar amb ells (xat, correu electrònic, teleconferència, webcam, telèfon...), així com la durada i l’ordre dels temes que s’impartiran. També cal fixar-se en el nombre d’alumnes, ja que si aquest és molt elevat pot repercutir en la qualitat de l’atenció que es dispensa. 

Entre els portals que ofereixen cursos en línia destaquen Infocurso (www.infocurso.com) i Emagister (www.emagister.com), que proporciona assegurances i assistència jurídica als alumnes que es matriculen en algun dels seus programes. I per estar informat de tot el que succeeix en aquest món (www.elearningworkshops.com), una comunitat de professionals de l’aprenentatge virtual. 

Campus virtuals

Les universitats espanyoles van adoptar ràpidament el model de formació virtual. En l’ensenyament superior, l’aprenentatge virtual sorgeix com un perfecte complement, fins i tot substitut, de les maneres tradicionals d’educació.

Es pot parlar de cinc formes d’aplicació de l’aprenentatge virtual a les universitats. En primer lloc estaria la universitat presencial que introdueix elements de virtualitat en la seva dinàmica educativa, com la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat Complutense de Madrid o la Universitat d’Oviedo.

També hi ha centres universitaris amb una extensió virtual, que és el model més estès, i universitats tradicionals a les quals s’ha adscrit una universitat virtual, com en el cas de la Ramon Llull.

Després hi ha universitats genuïnament virtuals com l’Oberta de Catalunya o la UNED, i espais virtuals interuniversitaris comuns, també coneguts com a campus virtuals compartits.

Aquests últims es basen en un únic punt de trobada virtual per a unes quantes universitats. Ofereixen un conjunt d’assignatures de lliure elecció, que s’imparteixen a distància utilitzant sistemes telemàtics. D’aquesta manera, l’estudiant pot cursar a través de la Xarxa assignatures que no s’imparteixen a l’universitat en la qual està matriculat.

El Grup 9 d’Universitats (G-9) és un exemple de campus virtual compartit. Està constituït per les universitats públiques de Cantàbria, Extremadura, País Basc, Navarra, Saragossa, Oviedo, Balears, La Rioja i Castella-la Manxa. Totes ofereixen assignatures de lliure elecció. Algunes d’aquestes matèries conformen itineraris formatius vinculats a àrees de coneixement, que en completar 18 crèdits donen lloc a un diploma interuniversitari.

Un altre projecte d’espai virtual compartit és ADA-Madrid (Aula a Distància i Oberta de la Comunitat de Madrid), en què participen sis centres madrilenys (Universidad de Alcalá, Universidad Autónoma, Universidad Carlos III, Universidad Complutense, Universidad Politécnica i Universidad Rey Juan Carlos). Les seves classes telepresencials amb la reproducció en temps real de vídeo són especialment valorades pels alumnes.

Articles relacionats: 
- La Complutense en Google Books
- L'aula del futur