Repsol YPF

I dins d’aquest món participatiu sorgeixen interessants propostes, cada vegada més senzilles -que al cap i a la fi són les que triomfen-, en les quals el protagonista és i serà sempre l’usuari. Twitter n’és una. I alerta, enganxa. 

Si l’any passat va ser el de l’explosió definitiva de YouTube, aquest 2007 promet ser el de Twitter. Aquesta aplicació és l’exponent màxim d’un fenomen que s'escampa com la pólvora, el microblogging. Amb Twitter ('refilet' o 'cant d’ocell') cada persona es converteix en un microblocaire que explica el que fa en cada moment, si té temps i ganes, no cal dir-ho.

El funcionament d’aquesta eina és prou senzill. Només cal donar-se d’alta -de franc- a la pàgina web http://twitter.com/. Un cop registrat, l’usuari disposa d’un espai on va deixant les seves impressions i experiències del dia a dia a través de frases curtes (no poden superar els 140 caràcters, la grandària màxima d’un SMS als Estats Units). Així, és normal trobar-se missatges com "Vaig a la feina", "Ara dino" o "Ja sóc a casa". La finalitat és respondre a la pregunta "What are you doing?" ("Què fas?"), que resumeix perfectament la filosofia de Twitter.

L’actualització d’aquest diari personal es pot fer a través de la mateixa web, mitjançant el telèfon mòbil -enviant un SMS (des d’Espanya cal enviar el missatge al +44 7624 801 423)- o per mitjà d’algun programa de missatges instantanis, com Google Talk.

Molts es deuen preguntar on resideix la gràcia de tot això. Bàsicament en el fet que qualsevol pot llegir aquests microblocs i deixar-hi els seus comentaris, sempre que no se'n restringeixin les visites. Cada usuari pot invitar els seus amics a participar en el seu Twitter. Aquests fins i tot poden rebre al seu mòbil, via SMS, les successives actualitzacions. A més dels coneguts, també es pot crear un grup de followers (seguidors), que es mantindran al corrent dels recorreguts del protagonista del Twitter.

A la feina
Però més enllà del mer xafardeig, aquesta eina pot tenir vàlua també des del punt de vista empresarial. Com és un sistema instantani, permet estar-hi connectat contínuament, pot ser útil per a aquells grups de treball que no es troben físicament en el mateix espai. A més, amb Twitter un empleat pot saber què fa el seu cap en temps real o on es troba en tot moment, i viceversa. 

El món de la política tampoc és aliè a Twitter i alguns polítics ja ho han aprofitat en benefici propi. És el cas de John Edwards, candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units en les eleccions de l’any que ve. Qualsevol internauta pot seguir el dia a dia de la campanya d’Edwards a través del seu twitt (http://twitter.com/johnedwards).  

Músics, actors i directors de cinema, entre altres personatges del món dels famosos, també s’han apuntat a aquest Gran Germà sense càmeres que els pot servir de plataforma de promoció dels seus treballs. Alguns fins i tot permeten que els contestin de manera privada. 

Imitadors
I de qui és obra tot això? D’Evan Williams, un tipus que ja havia revolucionat els blocs en línia amb la creació de Blogger, portal ara a les mans de Google. El boca-orella va pel camí de convertir la seva idea en un dels esdeveniments de la xarxa d’enguany. De fet ja han sortit uns quants clons per a aprofitar-ne l’èxit.

A Alemanya és Wamadu i al Japó, Mogu2. Espanya no s’ha quedat al marge del microblogging i ha sorgit Trikir, que a més d’oferir les mateixes opcions que Twitter, inclou algunes novetats com, per exemple, RSS d’altres fonts.

Com una pel·lícula, una cançó o un llibre, aquesta nova modalitat de comunicació té tant admiradors com detractors. Els primers, la majoria, destaquen la possibilitat de poder explicar les seves experiències en temps real i que aquestes arribin a l’instant a un gran nombre de persones; els segons no veuen en Twitter res més que una moda passatgera sense cap interès.