Repsol YPF

El cicle de quatre temps
El 1862 el cicle de volum constant fou anunciat per Beau de Rochas amb el títol de "cicle de quatre temps".

El cicle Otto
Posteriorment, l'alemany Otto l'aplicà a un motor tèrmic i l'anomenà "cicle Otto". Si històricament Carl Benz ha estat considerat com el pare de l'automòbil, ja que el 1885 fou el primer constructor d'un motor de quatre temps d'engegada per bugies, cal que ens remuntem fins a l'any 1860 per trobar els primers experiments sobre motors de combustió interna. El primer antecedent del motor Carl Benz fou ideat per un belga d'imaginació fèrtil anomenat Etienne Lenoir, que construí el seu primer model pràctic, vint-i-cinc anys abans que Benz, i que en aquell moment obrí la porta de l'evolució i establí una sèrie de principis tècnics que han romàs immutables fins fa pocs anys. La primera vegada que el cicle de quatre temps s'utilitzà amb èxit fou el 1876, en un motor construït per un enginyer alemany, el comte Nicholas Otto.

Motor d'engegada per compressió
El 1895, Rudolf Diesel presentà per primera vegada el seu invent al públic. Un motor d'engegada per compressió. En comparació amb el ja acreditat motor d'explosió Otto, aquest motor disposava dels avantatges de consumir molt menys, de poder funcionar amb combustible relativament barat i, a més, d'aconseguir potències molt superiors. L'invent de Diesel s'imposà molt ràpidament i aviat deixà de tenir competència en el camp dels motors navals i estacionaris. Malgrat tot, el motor dièsel tenia el gran inconvenient que resultava impossible arribar a règims de revolucions elevades. Però com més s'anava difonent el motor dièsel i més s'anaven coneixent els avantatges d'aquest sistema, més eren les veus que exigien un motor d'autoinjecció petit i ràpid. L'impediment més important per al motor dièsel d'alta velocitat el representava l'alimentació de combustible. El mètode d'insuflació aplicat en un principi amb el qual el combustible és "bufat" a l'interior de la cambra de combustió mitjançant aire comprimit, no permetia incrementar adequadament el règim de revolucions. A més, la"bomba d'aire" exigia una instal·lació complexa, cosa que feia impossible reduir apreciablement la mida i el pes dels motors.

Sistema d'injecció per a motors dièsel
A finals del 1922, Robert Bosch decidí desenvolupar un sistema d'injecció per a motors dièsel. Les condicions tècniques eren favorables: ja es disposava d'experiència en motors de combustió; les tecnologies de producció havien assolit un alt nivell de desenvolupament i, sobretot, podien aplicar-se coneixements adquirits en la fabricació de bombes lubrificants. Robert Bosch i el seu equip treballaren incansablement en aquesta nova missió. Al començament del 1923 ja s'havia projectat una dotzena de bombes d'injecció diferents i a mitjan 1923 es realitzaren les primeres proves en el motor. El món tècnic començà a comptar, cada vegada més, amb l'aparició de la bomba d'injecció, de la qual esperava un nou impuls per construir motors dièsel. Finalment, l'estiu de 1925, es donaren els últims tocs al projecte definitiu de la bomba d'injecció i el 1927 sortiren de la fàbrica les primeres bombes produïdes en sèrie. Aquesta bomba d'injecció desenvolupada per Bosch proporcionà al motor de Rudolf Diesel la velocitat desitjada, i obtingué un èxit imprevist. El motor dièsel va anar ocupant cada vegada més camps d'aplicació, sobretot en el sector de l'automòbil.